No products in the cart.
El primer virus que es va descobrir, l’any 1899. És extraordinàriament estable i es transmet amb molta facilitat per contacte.
Per contacte, i pot romandre viable molt de temps en restes vegetals seques, inclòs el tabac de cigarreta.
Arrencar les plantes afectades i no compostar-les.
No fumar mentre es manipulen les plantes, i rentar-se les mans si s’ha tocat tabac.
Higiene d’eines.
Llavor sana.
Dos virus diferents amb símptomes que es poden encavalcar. El PepMV afecta sobretot tomàquet i cogombre i es transmet per simple contacte.
Els símptomes són molt variables segons la varietat i les condicions, i es poden confondre amb carències nutricionals o amb fitotoxicitat.
El PepMV es transmet per contacte; el CMV, per pugons.
Arrencar les plantes afectades.
Higiene de mans i eines.
Controlar els pugons en el cas del CMV.
Eliminar herbes adventícies que facin de reservori.
Un virus relativament recent que afecta principalment tomàquet i pebrot. Els símptomes varien segons el cultiu i la varietat.
Es transmet per contacte: entre planta i planta, amb eines contaminades, o a través de la roba i les mans.
Arrencar i destruir les plantes afectades.
Higiene de mans i eines: és la mesura clau, perquè no depèn de cap insecte.
Llavor i planter certificats.
No fumar ni manipular tabac abans de tocar les plantes.
Afecta solanàcies (tomàquet, pebrot, albergínia, patata) i també mongeta, fava i enciam. El transmeten els trips.
Lligat a la població de trips.
Arrencar les plantes afectades.
Controlar els trips: trampes blaves, malles, Orius.
Eliminar herbes adventícies, que fan de reservori.
Plaga de quarantena que atura el creixement de la tomaquera. El transmet la mosca blanca Bemisia tabaci.
Lligat a la presència de mosca blanca, per tant a l’estiu i la tardor.
Arrencar les plantes afectades: la transmissió és persistent i irreversible, i el virus hi queda encara que treguis els brots amb símptomes.
Controlar la mosca blanca: sense vector no hi ha virus.
Malles antiinsectes i trampes grogues.
Varietats tolerants, tenint en compte que no exclouen la presència del virus, només eviten els símptomes.
Provoca la formació de gales i tumors al coll de l’arrel, sobretot en fruiters de pinyol, vinya i ornamentals. Els danys són especialment importants als vivers.
Els nòduls dels nematodes són petits, rodons i a les arrels fines; el tumor del coll és gros, llenyós i al coll.
Anar amb compte de no ferir arrels ni coll durant la plantació: és per allà que entra.
Plantar en sòls sans i amb planta sana, revisant que no tingui tumors a les arrels.
Bacteris que provoquen taques a les fulles i als fruits de moltes hortícoles i fruiters.
Les taques fúngiques solen ser més rodones i amb anells concèntrics; les bacterianes són més angulades i amb halo.
Es propaga amb la pluja, els esquitxos i el reg per aspersió. Els símptomes més espectaculars apareixen després de les gelades primaverals amb humitat alta.
El coure és l’únic dels clàssics amb acció bactericida, i és preventiu.
No regar per aspersió ni treballar entre les plantes mullades.
Llavor i planter sans.
Rotació de cultius i eliminació de restes.
Malaltia bacteriana de quarantena de la patata. A hores d’ara no s’ha localitzat a Catalunya.
No reutilitzar patata de collita pròpia com a llavor si has tingut problemes.
Llavor de patata certificada, sempre.
És plaga de quarantena: si sospites que la tens, comunica-ho a Sanitat Vegetal.
Una de les malalties bacterianes de quarantena de la UE. Afecta tomàquet i altres hortícoles.
El pansiment es confon amb el dels fongs vasculars. La progressió lenta cap amunt i les àrees internervials fosques són les pistes.
És plaga de quarantena: si sospites que la tens, val la pena comunicar-ho.
Llavor i planter certificats: es transmet per llavor.
Desinfectar eines entre plantes.
Arrencar i destruir les plantes afectades, no compostar-les.
Rotació llarga.
Els bacteris no poden perforar l’epidermis: necessiten una ferida o una obertura natural per entrar. Un cop dins, dissolen els teixits.
Les podridures fúngiques (botritis, esclerotínia) fan miceli visible i no fan aquesta pudor característica.
Calor i humitat, i sobretot després de ferides de collita o de maneig.
Netejar les eines entre plantes.
Evitar ferir els òrgans durant la collita i el maneig.
Collir amb el material sec i no en hores humides.
Ventilar bé els llocs d’emmagatzematge.
Una malaltia típica del tomàquet en hivernacle o en ambients molt humits. Afecta sobretot les fulles.
L’esgrogueïment a l’anvers es pot confondre amb l’oïdiopsi, però el feltre oliva del revers és inconfusible.
Humitat relativa molt alta i poca ventilació. És una malaltia de cultiu protegit més que d’aire lliure.
Varietats resistents.
Ventilar: és el factor decisiu.
Retirar les fulles baixes afectades.
Marcs de plantació amples.
El clàssic desastre del planter: les plàntules acabades de néixer cauen i es fonen. Se’n diu també damping-off.
Substrat massa humit, poca ventilació, sembra massa densa i temperatures baixes que allarguen la germinació.
Sembrar quan la temperatura permeti una germinació ràpida.
No regar en excés el planter i deixar assecar la superfície entre regs.
Ventilar bé i no atapeir les sembres.
Substrat net i safates desinfectades.
Phytophthora vol dir literalment «destructor de plantes». Aquests fongs viuen al sòl i provoquen necrosi a la part baixa del tronc o coll de la planta i a les arrels petites.
Els períodes llargs d’inundació o d’excés d’aigua afavoreixen la germinació de les espores. La primavera i la tardor són les èpoques més favorables.
Trichoderma com a fong antagònic.
Drenatge: és la mesura de fons. No plantar en zones on s’entolla.
No regar en excés i no mullar el coll de la planta.
Plantar el coll una mica elevat respecte al nivell de reg.
Solarització i biosolarització.
Fongs vasculars que circulen pels vasos de la saba i els bloquegen. En poques setmanes es mor la part de la planta que queda per damunt del focus d’infecció.
El pansiment es pot confondre amb el dels nematodes o amb el pansiment bacterià. Mira les arrels (nòduls = nematodes) i la secció de la tija (vasos foscos = fong vascular; exsudat blanc en submergir-la en aigua = bacteri).
Viuen al sòl i poden sobreviure-hi molt de temps. Els sòls càlids afavoreixen el fusarium.
No hi ha cura un cop la planta està infectada: cal arrencar-la i no compostar-la.
Varietats resistents: n’hi ha unes 200 de tomàquet resistents a Fusarium, i el famós RAF vol dir precisament «Resistent A Fusarium».
Rotació llarga de cultius.
Solarització.
Empeltar sobre peus resistents.
Causats per basidiomicets, són endoparàsits obligats i provoquen una de les malalties més destructives per fongs. A l’hort afecten sobretot all, ceba, espàrrec, faves, mongetes i pèsols.
Humitat i temperatures suaus, sobretot a la primavera i la tardor.
No passar-se amb el nitrogen.
Airejar i evitar l’excés d’humitat foliar.
Retirar les fulles afectades aviat.
Rotació de cultius.
Malalties que afecten fulles, tija o fruit. Apareixen taques fosques, grans o petites, i lesions lleugerament sobresortides.
Humitat i temperatures suaus.
Evitar treballar entre les plantes quan estan mullades.
Llavor sana: en mongeta es transmet per llavor.
Rotació de cultius.
Retirar i destruir les restes afectades.
Fongs que provoquen la típica taca fosca amb anells concèntrics a les fulles de tomàquet i patata. Poden afectar fulles, tiges i fruits.
Temps càlid i humit, i alternança de rosada i sol. Les plantes debilitades o mal nodrides són més sensibles.
Regar sense mullar la fulla.
Rotació de cultius i eliminació de restes.
Retirar les fulles baixes afectades.
Encoixinar per evitar esquitxos de terra a les fulles baixes.
Pot afectar qualsevol etapa del cultiu, fins i tot en postcollita, tant a l’aire lliure com en hivernacle. Hi ha dues espècies: S. minor només infecta les fulles i el coll en contacte amb el sòl, mentre que S. sclerotiorum pot afectar les parts més altes.
Amb la podridura grisa de la botritis. La diferència és el color de la floridura: blanca i cotonosa en l’esclerotínia, grisa en la botritis.
Sòls humits. En plantes joves pot destruir tot el cultiu en pocs dies; en plantes adultes comença per les parts debilitades.
Coniothyrium minitans com a fong antagònic.
Controlar l’excés d’humitat al sòl.
Ventilar i fer servir marcs de plantació amples.
Evitar variacions brusques de temperatura i el sòl molt fred.
Eliminar i destruir les parts infectades en detectar un focus.
Solarització i rotació amb plantes no hoste: molt efectives.
Un fong molt polífag que afecta les parts tendres de les plantes. Pot fer danys molt greus a la tardor i l’hivern, i també en postcollita.
Es confon amb la podridura blanca de l’esclerotínia i amb la podridura basal de la rizoctònia. La botritis fa la floridura grisa; l’esclerotínia, blanca i cotonosa.
Temperatura moderada (18-23 °C), aigua lliure i humitat relativa molt alta (95%). Fàcil de trobar en hivernacle, i a l’aire lliure en períodes plujosos o després de regar.
Candida sake com a llevat antagònic.
Evitar ferides durant el maneig: la infecció entra sobretot per ferida.
En trasplantar, fer servir planter no gaire desenvolupat, que es fa malbé menys.
Reduir la humitat a la superfície de la fulla amb una bona gestió del reg.
Plantar a densitats més baixes per afavorir la ventilació.
Es considera la malaltia de fulla més important de l’enciam. En cultiu protegit pot provocar la pèrdua total de la collita. Les espores les dissemina el vent i aparentment no sobreviuen al sòl.
Condicions humides, temperatures fresques (15-21 °C) i humitat a la fulla. Es desenvolupa a la primavera i la tardor.
Regar sense mullar la fulla i airejar.
Varietats resistents: és l’estratègia principal. Compte, però, perquè les races del fong evolucionen i les resistències es trenquen: cal informar-se de les varietats que funcionen a cada cicle.
Eliminar i destruir les parts afectades en veure els primers símptomes, vigilant de no escampar-ho.
El germà confús de l’oïdi. També és un ascomicet, però amb un comportament diferent: el miceli creix sobretot pel revers de la fulla.
Amb l’oïdi. Recorda: oïdi = polsim blanc a l’anvers; oïdiopsi = polsim blanc al revers i taques grogues delimitades pels nervis a l’anvers. Si hi ha molta humitat, l’oïdiopsi també pot mostrar el polsim a l’anvers, i llavors la clau són els marges angulosos.
Òptim entre 20 i 25 °C, i per sobre de 30 °C els símptomes s’acceleren. El període crític és l’inici de l’estiu.
Retirar les fulles velles afectades.
Airejar els cultius.
Productes assecants, com en l’oïdi.
Un dels fongs més comuns i més fàcils de reconèixer. Es dispersa amb el vent i els corrents d’aire. Afecta carbassó, meló, cogombre, tomàquet, enciam i moltes altres plantes.
Es confon amb l’oïdiopsi: la clau és que l’oïdi té el miceli blanc principalment a l’anvers, i l’oïdiopsi al revers. A l’anvers, l’oïdiopsi el que fa són taques cloròtiques que després es tornen grogues.
Òptim a uns 25 °C i humitat relativa del 50 al 75%. A diferència de la majoria de fongs, es fa bé en ambients secs, aprofitant només la humitat de la rosada.
Un reg per aspersió puntual pot netejar la superfície de la fulla, perquè és un fong extern.
Retirar totes les restes del cultiu afectat.
Airejar bé i no atapeir les plantes.
Sofre, que és el producte de referència, aplicat entre 15 i 30 °C: per sota amb prou feines fa efecte i per sobre crema la planta.
L’oomicet que va provocar la Gran Fam irlandesa de la dècada de 1840. Ataca bàsicament tota la part aèria de la planta i, en patata, també el tubercle.
El to bronzejat que fa a la tija es pot confondre amb el de l’àcar del bronzejat del tomàquet.
Humitat relativa alta (85-95%), temperatura moderada (15-22 °C) i sòls entollats. La malaltia sol aparèixer quan plou i després fa sol.
Avançar els tractaments preventius abans dels períodes de pluja: el coure és preventiu i si esperes a veure la taca arribes tard.
Evitar el reg excessiu i els entollaments, i afavorir el drenatge.
Airejar i no atapeir les plantes.
Retirar les parts afectades.
No passar-se amb l’adob, per evitar excessos de vigor.
Cucs microscòpics, d’entre 4 i 1000 µm, vermiformes i transparents, que viuen al sòl i tenen un estilet a la boca per perforar les cèl·lules de l’arrel.
Les gales impedeixen que l’arrel absorbeixi aigua i nutrients, cosa que comporta una disfunció important de la nutrició. A més, alguns nematodes són transmissors de virus.
El pansiment es pot confondre amb el d’un fong vascular o amb la manca de reg. La diferència es veu a les arrels.
Els sòls càlids i sorrencs els afavoreixen. En zones amb nematodes convé implantar els cultius de primavera abans del març i endarrerir els de tardor a l’octubre.
Peus o varietats resistents en tomàquet.
Rotació de cultius amb plantes no hoste: és la mesura de fons.
Solarització i biosolarització a l’estiu.
Tagetes com a cultiu intercalat, pel seu efecte contra nematodes.
Aportar matèria orgànica, que afavoreix la fauna del sòl que els depreda.
Els responsables de bona part dels danys als conreus i als productes emmagatzemats. A Catalunya, els problemes per conills han anat augmentant i van portar a elaborar un pla de prevenció de danys.
Rosegada d’escorça i arrels, consum de fruits i hortalisses, i destrucció d’infraestructures com mànegues de reg, tanques i protectors.
Els rodenticides són tòxics per a persones i animals domèstics i provoquen enverinaments secundaris en rapinyaires i gats: en un hort familiar, val més anar per barreres.
Protectors de tronc als arbres joves: la mesura més simple i eficaç.
Tancat perimetral enterrat uns pams si el problema són conills.
Repel·lents.
Alguns ocells poden causar problemes seriosos a les collites, perquè s’alimenten de fulles, llavors i fruits.
Pèrdua de fruita a punt de collir i de llavor acabada de sembrar. Els estornells poden actuar en estols molt nombrosos.
Embossar els fruits que vulguis salvar.
Malles antiocell sobre els fruiters petits i els bancals de llavor.
Cintes reflectants i elements mòbils, tot i que s’hi acostumen.
Un gasteròpode aquàtic d’aigua dolça procedent de Sud-amèrica, molt voraç. És plaga de quarantena.
Afecta greument els arrossars del delta de l’Ebre, especialment en les fases primerenques de germinació i creixement.
No alliberar mai exemplars d’aquari al medi.
És plaga de quarantena: si en detectes, cal comunicar-ho a Sanitat Vegetal.
Mol·luscs de cos tou que es desplacen lentament ajudats per una mucositat. Són hermafrodites però necessiten dos individus per reproduir-se, i poden fer de 2 a 3 generacions l’any amb postes de fins a 400 ous.
S’alimenten sobretot de fulles, amb el seu aparell bucal raspador. En planter i plantes joves poden fer desaparèixer una fila sencera en una nit.
Humitat i temperatures suaus. Després de ploure o de regar, i a la tardor i la primavera.
Fosfat fèrric, l’esquer admès en ecològic i el més segur si tens mascotes.
Trampa de cervesa: un recipient enterrat arran de terra amb cervesa o llevat. És l’atraient tradicional i funciona molt bé.
Barreres físiques i encoixinats secs.
Recollida manual al vespre o després de ploure.
Un eriòfid originari d’Austràlia, d’uns 0,17 mm: invisible a ull nu, cal lupa. Es desenvolupa bé en ambients càlids i secs, i a la nostra zona apareix a partir del maig.
La planta queda amb un to apagat, s’asseca i pot morir. Els fruits perden color, es clivellen i queden de mida reduïda.
Es pot confondre amb el to bronzejat que fa el míldiu a la tija, i l’assecament de les fulles es pot interpretar com un atac d’oïdiopsi o de qualsevol fong que assequi la planta.
Ambients càlids i secs, a partir del maig.
Àcars depredadors fitosèids com Amblyseius andersoni, tot i que no el controlen del tot.
Eliminar herbes adventícies i restes de cultius anteriors.
Retirar les plantes molt afectades i evitar escampar-lo durant el maneig.
Fertilitzar equilibradament, evitant l’excés de nitrogen.
Sofre, sobretot en les primeres etapes del cultiu, que és el més eficaç.
Un tarsonèmid específic de la maduixera, que s’instal·la al cor de la planta.
Deformació de les fulles noves i aturada del creixement, amb pèrdua important de collita.
Àcars depredadors.
Partir de planter sa i certificat.
Eliminar les plantes molt afectades.
Tarsonèmids molt petits (0,2-0,3 mm) i en realitat transparents, malgrat el nom. Molt freqüents en cultiu protegit.
Deformacions als botons florals i als borrons, i decoloracions a les fulles joves. La planta atura el creixement apical.
Ambients càlids i humits, sobretot en hivernacle.
Àcars depredadors fitosèids.
Eliminar les parts afectades.
Sofre.
Àcars diminuts, de 0,5 a 0,6 mm, de coloració variable segons el clima i l’edat: poden ser grocs, verds o vermells. Molt prolífics: una femella pot pondre entre 100 i 200 ous cada dos o tres dies.
Xuclen el contingut de les cèl·lules. La planta es debilita, les fulles s’assequen prematurament i, en atacs severs, hi ha defoliació.
Calor i sequera la disparen. L’estiu és la seva època.
Sofre, tenint en compte la seva finestra de temperatura.
Mullar el revers de les fulles: l’ambient sec l’afavoreix.
Sabó potàssic i olis, mullant molt bé.
Phytoseiulus persimilis, àcar depredador molt específic i molt eficaç.
No són plaga directa del cultiu, però són un bon indicador i un problema indirecte.
Protegeixen i «ramaden» els pugons i les cotxinilles per menjar-se’n la melassa, i n’espanten els depredadors. Mentre hi hagi formigues, les marietes ho tenen més difícil.
Actives de la primavera a la tardor.
Esquers amb farina i sucre col·locats al marge, no enmig de l’hort.
Tractar el problema de fons, que és el pugó, no la formiga.
Bandes enganxoses al tronc dels fruiters per impedir que hi pugin.
El talpó de terra és un ortòpter gros i inconfusible, amb les potes anteriors transformades en pales excavadores. Viu sota terra.
Talla arrels i colls de plàntules mentre excava. Els danys es concentren al planter i a les plantes acabades de trasplantar.
Actiu de la primavera a la tardor, i més visible després de regar.
Nematodes entomopatògens al reg.
Al bancal petit, seguir la galeria i treure’l a mà.
Mantenir el sòl treballat.
Erugues de noctúid que viuen al sòl i surten de nit. De dia estan enrotllades just sota la superfície, al peu de la planta.
Tallen les plàntules pel coll, arran de terra. En una nit poden fer caure diverses plantes seguides d’una filera.
Sobretot a la primavera, just quan acabes de trasplantar.
Nematodes entomopatògens Steinernema carpocapsae.
Buscar-la a mà al voltant de la planta tallada: sol ser a pocs centímetres i a poca fondària.
Collarets de cartró o ampolla al voltant del coll de les plàntules.
Llaurar a la tardor.
Esquers amb segó de blat.
Les larves dels escarabats del gènere Agriotes, que viuen al sòl diversos anys abans de fer-se adultes.
Perforen arrels, tubercles i la base de la tija. En patata deixen els tubercles plens de galeries estretes. Les plantes joves poden morir.
Més actius a la primavera i a la tardor, quan la temperatura del sòl és suau.
Nematodes entomopatògens Heterorhabditis bacteriophora, aplicats amb l’aigua de reg.
Rotació de cultius i treball del sòl, que exposa les larves.
Trampes amb patata o pastanaga enterrada com a esquer per detectar-los.
Insectes immòbils en estat adult, protegits per un escut ceri o cotonós, que xuclen la saba. Al fruiter familiar són molt habituals.
La succió de saba provoca depressió vegetativa. Segreguen melassa, sobre la qual creix la negreta que ennegreix l’arbre.
Els tractaments d’hivern van dirigits a les formes hivernants.
Parasitoides com Encarsia perniciosi i Encarsia berlesei.
Olis minerals d’hivern, que actuen ofegant les formes hivernants. Mai fora de l’interval de 5 a 35 °C.
Poda sanitària de les branques més afectades.
Petits dípters de la família Agromyzidae. Liriomyza trifolii és el més freqüent i es va trobar per primera vegada a Catalunya el 1981. L’adult sembla una mosca comuna petita, d’1,8 a 2,4 mm, negre i groc.
Pèrdua de superfície foliar, retard del creixement i menys producció. Les ferides obren la porta a fongs i bacteris.
Es confon amb la tuta, però la minadora fa galeries més estretes i serpentejants, escampa els excrements per tota la galeria i no ataca el fruit.
Òptim entre 20 i 25 °C. Es troba tot l’any però especialment al setembre i l’octubre. En hivernacle es reprodueix tot l’any.
Diglyphus isaea és el parasitoide de referència i ja es troba als camps de manera natural.
Eliminar herbes adventícies i restes de cultius anteriors.
Rotació de cultius.
Trampes adhesives grogues des de l’inici del cultiu.
Malles de 10×20 fils/cm² en cultiu protegit.
Un cas curiós: normalment és un aliat que es menja ous i larves de tuta i de mosca blanca. Però quan li falten preses, passa a xuclar la saba de la planta i es converteix en plaga.
Puncions a les fulles amb raquitisme foliar, i anells marrons a tiges i botons florals que provoquen assecament i caiguda de flors i parts de la planta. Les parts més joves són les més afectades.
No confonguis l’avortament natural de les flors del tomàquet amb el seu efecte. Els anells marrons són el que et permet distingir-ho.
Vol calor: la població arriba al màxim cap al final de l’estiu.
Compte amb els tractaments: és difícil que no toquin també el Macrolophus.
A Catalunya no es recomana introduir-lo com a fauna auxiliar, perquè ja s’hi estableix Macrolophus pygmaeus, que depreda les mateixes plagues sense fer danys.
Aprofitar-ne el potencial depredador mentre la població no sigui prou alta per fer mal.
El bernat marbrejat (Halyomorpha halys) és d’origen asiàtic i molt polífag: a Europa se l’ha citat en 51 espècies de plantes. La primera cita a la península va ser al campus de la Universitat de Girona el 2016.
Piquen fruits i tiges. Al fruit deixen zones deprimides, decolorades i suroses sota la pell, que el fan incomerciable i de gust desagradable.
Es concentren a l’estiu i a la tardor, i a l’hivern busquen refugi, sovint dins les cases.
Vigilar-les i avisar Sanitat Vegetal si en detectes focus importants.
Malles a l’hivernacle i, si cal, embossar els fruits.
Recollida manual a primera hora del matí, quan estan entumides.
Animals molt petits, de 0,5 a 5 mm, difícils de veure a ull nu. S’alimenten del contingut de les cèl·lules amb un aparell picador-xuclador.
Les picades deformen fulles i flors i deprecien els fruits. Però el dany més gros és indirecte: són els vectors del virus del bronzejat del tomàquet (TSWV).
Poblacions altes amb calor i sequera.
Spinosad, apte en ecològic, aplicat al vespre i mai amb el cultiu en flor.
Trampes cromàtiques blaves, que és el color que més els atrau.
Malles antiinsectes de pas molt fi.
Orius spp. i Amblyseius swirskii com a depredadors.
Diverses espècies de papallona nocturna de la família dels noctúids. Les erugues són les que fan el mal.
Roseguen les fulles i provoquen defoliació; en atacs forts només queden els nervis. Les erugues petites de «Plusia» comencen menjant la cara inferior i deixen unes «finestres». Els danys més greus són en planter i plantes joves. En plantes adultes l’eruga s’introdueix al cabdell i allà queda protegida de qualsevol tractament.
Fan de 2 a 6 generacions anuals, de la primavera a la tardor, i l’atac més fort és cap a l’estiu. A l’hivern pupen adherides a fulles, troncs o murs.
Depredadors Macrolophus, Nesidiocoris, Orius i crisopes; parasitoides Trichogramma i Cotesia.
Llaurar el sòl a la tardor per exposar les pupes.
Trampes de feromones per a la detecció precoç.
Bacillus thuringiensis: aplicar-lo mentre encara mengen fulla, no quan ja són dins.
Escarabats molt petits, de 2 a 3 mm, normalment foscos, que salten com puces quan els molestes. Ataquen sobretot les cols i altres crucíferes.
Els adults es mengen les fulles de les plantes joves i redueixen la superfície foliar, sobretot a les hores de més calor. Les larves ataquen les arrels però no fan mal important. En planter i en plantes acabades de trasplantar els danys poden ser molt greus, especialment si el temps és sec i càlid.
S’activen amb el bon temps. L’aparellament comença a final de maig i a l’estiu emergeixen els primers adults. Fan dues o tres generacions l’any. Amb fred o pluja es resguarden.
Augmentar la humitat, perquè el temps sec els afavoreix.
Eliminar herbes adventícies i restes de cultius anteriors.
Tela blanca o malla sobre el planter i les plantes joves: és la mesura més efectiva.
Un coleòpter inconfusible que perjudica les solanàcies: patata, tomàquet i albergínia. És plaga de quarantena.
Tant adults com larves devoren les fulles. Un atac fort pot deixar la mata sense fullatge en pocs dies, i les larves són molt més voraces que els adults.
Apareix a la primavera, quan els adults surten d’hivernar al sòl, i pot fer diverses generacions fins a la tardor.
Bacillus thuringiensis var. tenebrionis, que és la varietat específica per a larves de coleòpter.
A l’hort petit, la recollida manual d’adults, larves i postes és molt eficaç i no té cap inconvenient.
Rotació de cultius per no deixar-los la patata al mateix lloc.
Un petit lepidòpter originari d’Amèrica del Sud, detectat a Catalunya el 2008. És de les plagues que més maldecaps dona en tomàquet. L’adult és una arna nocturna grisa amb taques negres, d’un centímetre d’envergadura, que de dia s’amaga sota les fulles.
Mines a fulles, tiges i fruits. Amb poblacions baixes ataca sobretot les fulles en formació; a les tiges, les zones apicals. Al fruit fa perforacions, normalment sota el calze, i prefereix els fruits encara verds.
Les mines es confonen amb les de la minadora (Liriomyza), però la tuta fa galeries més amples i deixa els excrements en un punt concret, mentre que la minadora les fa estretes i serpentejants i escampa els excrements per tota la galeria. A més, la minadora no toca el fruit.
A 30 °C els cicles són molt curts i pot fer 10 o 12 generacions l’any: l’estiu és l’època de més incidència. En hivernacle s’allarga fins a la tardor.
Depredadors Macrolophus pygmaeus i Nesidiocoris tenuis; parasitoides Trichogramma achaeae i Necremnus tutae.
Observacions periòdiques i retirar els òrgans afectats en bosses: si els deixes a terra, les erugues tornen a pujar.
Trampes de feromones per a la detecció precoç.
Rotació amb cultius que no siguin solanàcies.
Malles de 6×9 fils/cm² i doble porta en cultiu protegit.
Bacillus thuringiensis var. kurstaki mentre les erugues encara mengen fulla.
Una petita mosca grisosa que afecta cebes, calçots i porros. Pon a les fulles tendres, al coll o al sòl, i el mal el fan les larves.
Les larves perforen la base dels bulbs creant galeries i ataquen les arrels i el coll de les plàntules. Les ferides obren la porta a fongs i bacteris, que provoquen exsudats i podridures.
Es pot confondre amb el barrinador del porro (Acrolepiopsis assectella), però aquell és una eruga que fa galeries a la fulla, no al bulb. Si trobes larves blanques sense potes dins del bulb, és la mosca de la ceba.
Vol sòls humits (70-80%), temperatures de 15 a 25 °C i matèria orgànica fresca al sòl. A Catalunya fa un primer pic entre abril i maig i un de secundari al setembre-octubre.
Trampes enganxoses per seguir els adults.
Rotació de cultius i planter sa.
No incorporar matèria orgànica fresca just abans de plantar.
Evitar ferir els bulbs durant el trasplantament.
Malla antiinsectes sobre el bancal.
Un dípter procedent del sud-est asiàtic. La diferència amb les altres drosòfiles és decisiva: aquesta ataca el fruit sa, no el fruit passat.
Pon dins de fruits sans en el moment de la maduració. Afecta cirera, maduixa, figa, raïm, pruna, albercoc, poma, préssec, caqui i gerds.
Coincideix amb la maduració dels fruits tous, sobretot a l’estiu.
Un dípter molt polífag que causa atacs greus en préssecs i cítrics, però que també pot afectar molts altres fruits de l’hort i del fruiter familiar.
L’adult pon els ous dins dels fruits en procés de maduració, i la larva es desenvolupa i s’alimenta a l’interior. El fruit acaba podrint-se i caient.
Ataca els fruits en maduració, per tant a l’estiu i a la tardor segons l’espècie.
Recollir i enterrar bé la fruita picada, per trencar el cicle.
Trampes amb atraient alimentari per a captura massiva: la proteïna hidrolitzada i el fosfat biamònic són els clàssics.
Embossar els fruits que vulguis salvar de debò.
Petits insectes d’un mil·límetre i mig, amb el cos groc i les ales blanques recobertes d’un polsim cerós. La de la col (Aleyrodes proletella) té tres taques fosques a les ales anteriors. Volen en núvol quan es remena la planta.
Adults i larves xuclen la saba i provoquen petits punts grocs, afebliment i retard del creixement. Produeixen melassa, que atrau formigues i afavoreix la negreta. Bemisia tabaci és, a més, transmissora del virus de la cullera del tomàquet.
La negreta que provoca es pot confondre amb la del pugó. Mira sempre qui hi ha a sota abans de decidir.
Volen temperatures càlides. La posta es concentra al maig i al setembre, i fa quatre o cinc generacions l’any. Els adults aguanten el fred i es poden veure tot l’any.
Probablement la plaga més universal de l’hort. Dins d’una mateixa espècie hi ha individus àpters, d’aspecte globós i sense ales, i individus alats, que són els que colonitzen plantes noves. Poden ser plaga tot l’any, encara que amb temperatures molt altes o molt baixes la població baixa.
S’alimenten de la saba i provoquen punts grocs, esgrogueïment, deformacions i encrespament de les fulles, i afebliment general. A més segreguen melassa, un líquid ensucrat que atrau formigues i sobre el qual creix la negreta, un fong negre que recobreix la fulla. I són transmissors de virus, que sovint és el dany més greu.
La negreta la produeixen tant els pugons com la mosca blanca: si en veus, mira bé quina de les dues tens a sota. Les poblacions primerenques afecten sobretot les fulles; les tardanes, les tiges i les inflorescències.
Passen l’hivern en forma d’ou i eclosionen a l’inici de la primavera. Entre juny i agost apareixen els individus alats. A la tardor s’aparellen per pondre els ous que passaran l’hivern.
